Al moment d'escriure això, aviat farà un any que el germà gran Artur ens va deixar.
Sempre em tingut una relació propera però alhora estranya.
Ell era un exemple del masclisme més recalcitrant i a mi em feia molta basarda veure com tractava na Carme, la meva cunyada i als nens.
Teniem fortes discussions i els darrers anys encara més, car el seu caràcter egocèntric ja era tant evident que fins i tot els fills li retreien.
Un mal exemple de vida, que feia pena veure com, per sentir-se important menystenia la seva gent.
El germà més petit, Joan Antoni, es tot un exemple del contrari que el gran.
Sempre ha preferit la solitud, i aviat es va fer la seva vida independent.
La seva vida en parella i els fills, ha estat un Dragon Khan, que vist des del meu castell, fa enveja i por, tot alhora.
Imagino que ell és feliç a la seva manera, o si més no, s'adapta a les circumstàncies segons els tombs que fa la vida.
Les decepcions de la gent que estimes, són les que més mal fan. I en el seu cas he vist el seu patiment i sé que és molt, molt gran.
Als bons Déus els demano que donin pau a la seva ànima. No es mereix tanta amargor.
Joan, saps que pots comptar amb mi pel que pugui alleugerir el teu pesar.