He hagut de madurar molts anys per entendre la figura del pare.
Tot un misteri durant molts, molts anys...
He de dir que fou una persona amable, però extremadament distant.
No parlava gairebé mai. Jo ho entenia com una dificultat física degut a la seva sordesa de l'orella dreta i la seva dificultat en la parla.
Arribava de treballar, dinava i desapareixia al bar a jugar dominó amb els veïns.
Un home del seu moment pensava jo.
Poques ocasions feia vida amb nosaltres, el nens.
Érem responsabilitat de la mare i ell només feia el paper de pare quan calia posar ordre, o la família al complet anava junta a fer alguna cosa, com anar a l'economat de la RENFE, a fer la compra mensual de las cosas que es poden comprar i, quan eren moltes i pesades.
amén de que calia anar a Barcelona a la estació de França on l'economat radicava
També en arribar setembre ens duia a Sant Sadurní d'Anoia a comprar "xampany", que consumirem per Nadal.
Ell va morir jove als 55 anys causat per un accident de trànsit. Ell conduïa una fràgil mobylette i va ser arrollat per un cotxe.
Tot va passar un migdia quan tornava de treballar.
Tot això va coincidir amb els meus 21 anys i el fet ineludible que aviat hauria de "fer la mili".
L'accident va passar a l'estiu e 1975 Ell va estar en coma durant 3 mesos abans de morir.
La seva mort va coincidir amb el mateix dia que jo havia de pujar al tren que em duria junt amb més de 4000 joves com jo a la caserna de la nostra lleva.
Això va crear una serendipia per mi que explicaré en un altre capítol.
Foren dies convulsos per la família car vam aconseguir un petit permís de uns pocs dies per el sepeli.
Però també pel fet que Franco ja era moribund i això significa que jo iniciava la mili al octubre del 75, ell moria, oficialment, el famós 20 de novembre i la jura de la bandera que ens va tocar a la nostra lleva es va fe a primers de desembre.
Pels qui vàreu viure aquells dies, encara no us han explicat una part del patiment que això va crear a uns 1500 reclutes que, creient que hi hauria alguna guerra o qualsevol cosa semblant, van fugir del campament, tot aprofitant que Sant Climent Sescebes es a la vora de la frontera francesa.
Molts pocs van arribar a la frontera i la majoria van ser capturats i jutjats per la justícia militar per deserció.
Això va dur a molts joves a molts anys de presó.
Ja sé que sona a batalleta, però va truncar moltes vides i causar molt patiment a moltes famílies.
De les batalletes de la mili, la que encara avui em costa molt d'explicar és haver viscut la experiència de veure morir per vaga de fam a tres nois de la meva generació.
El meu pensament i homenatge més sentit per aquells valents herois que ara poca gent recorda.
Ells van forjar el camí de la insubmissió per tal que, molts anys després, concretament 1996 la mili fos derogada.
Ara escric tot això des del poble de Rivert on he pogut veure documents del segle XVIII relacionats amb tot això.
Aquest coneixement per qui vulgui investigar.
La mili es hereva de Carles III i com va arribar al tron, del conegut com Motin de Esquilache, on gairebé la meitat de la població de Madrid va morir i , per impedir que tornés a passar res semblant, un dels consellers li va crear tota la idea i logística, creant el Servei Militar Obligatori.
Bé, prou de divagacions.
Com deia, el pare era un mur de silenci i quan preguntava coses a l'adolescència no obtenia cap resposta.
Un cop va morir, tot va anar canviant com un mitjó.
Jo ja sabia i tenia assumida la meva homosexualitat i vaig buscar referents on poder-me emmirallar i trobar ajuda.
L'any 1977 vaig entrar a l'institut Lambda del que sóc soci encara.
I en plena "transició", vaig conèixer Albert. Era març del 78.
Vam iniciar una vida conjunta amb pors i recances, però 46 anys després podem dir que estem fets l'un per l'altre.
Tornant al pare. La mare ja em veia com adult i de fet jo sóc des de la mort del pare la referència dels 3 germans, així vaig saber que el pare fou part de la maleïda Lleva del Biberó i que la seva sordesa i dificultat de la parla era conseqüència d'una explosió a la batalla del Ebre.
Així vaig saber també que el pare se'l van endur de casa amb 17 anys i quan va tornar en tenia gairebé 30.
Enmig. Una guerra, presó i una mili oblidada de 3 anys per les terres de Castella.
Al tornar és quan va conèixer la mare qui, per cert, ja tenia 32 anys.
Molt vella per la época, tothom
creia que vestiria sants.
Així he arribat a entendre millor el silenci del pare, fruit de viure un terror continu, durant tants anys i en la flor de la vida.
Pare, t'estimo.