De nen vaig aprendre a jugar als escacs i des de aleshores, poc o molt, he jugat sempre més. Ara amb ordinadors i mòbils.
Però durant un bon grapat d'anys vaig formar part del club d'escacs de Sant Adrià de Besòs. He de dir que mai he passat de jugador mediocre, però la afició no ha minvat gens.
Els amics de adolescència i joventut són al meu cor. Compartir tornejos amb clubs propers, acompanyar equips de nens a jugar i passar molts diumenges al mati coneixent pobles de les comarques pròximes. compartir esmorzars i rialles, alegries i decepcions en perdre o guanyar tal o qual partida, ja pagava totes les despeses econòmiques i les moltes hores i kilòmetres amunt i avall.
El club era dins de les instal·lacions de l'Ateneu de Sant Adrià, un local on hi havia un teatre, un club de billar francès i fins i tot de nit una timba de joc, aleshores ilegal, on les autoritats franquistes s'hi jugaven els diners a les cartes i, una cosa que sempre em va impressionar, pagaven a cop de talonari.
Encara recordo amb nostàlgia aquells dissabtes a migdia on les partides al dòmino, modalitat garrafina, entre quatre companys del club jugat per parelles.
Qui perdia pagava l'aperitiu, i no sempre érem els mateixos, si no que era amb qui hi havia en aquell moment al bar de l'ateneu.